Malafama

Un text breu molt antic, concretament del 1996, publicat a la revista fanzine de l'Associació d'Amics del Còmic La Baska KOMIKAZE. Un dels primers fanzines on vaig començar publicant. La il·lustració és de Martín Pardo i no crec que ni ell mateix la recordi... per tant ens trobem davant d'un rescat en tota regla. L'argument del relat és un desig que sempre he somiat dur a terme. El text, el trobareu després del salt, ha estat corregit i retocat lleument amb motiu del seu rescat en aquest blog. Només està disponible en versió catalana.
Un texto breve muy antiguo, concretamente de 1996, publicado en la revista fanzine de la Associació d'Amics del Còmic La Baska KOMIKAZE. Uno de los primeros fanzines en los que comencé a publicar. La ilustración es de Martín Pardo y no creo que ni él mismo la recuerde... por lo tanto estamos ante un rescate en toda regla. El argumento del relato es un deseo que siempre he soñado llevar a cabo. El texto, lo encontrareis tras el salto, ha sido corregido y retocado ligeramente con motivo de su rescate para este blog. Eso sí, sólo está disponible en versión catalana.

MALAFAMA

Tant me fa el motiu, però jo vull ser famós. I, així, sovint convocar rodes de premsa amb una trentena de periodistes al meu voltant. L’ambient, com és natural, es tenyirà de total devoció cap a la meva persona. Jo apareixeria amagat darrera d’unes ulleres fosques i sense afaitar, suggerint tota mena d’excessos nocturns. Abans d’obrir el torn de preguntes diria: “A continuació tindreu oportunitat d’assistir a una de les coses que sempre he somiat fer”. Acte seguit em beuria d’un glop i amb goig aparent la botelleta d’aigua habitual, davant del clima general de perplexitat: “Dispareu. Teniu temps fins que em vinguin ganes d’anar al lavabo. Ah! Si em feu parlar massa aleshores caldrà que begui més aigua. Ja m’enteneu...” La ronda de preguntes transcorreria enmig de breus, però contínues, pauses. Després de cada qüestió compromesa faria una aturada per fer un glopet de la segona o la tercera ampolleta d’aigua mineral, davant de la indignació i el descrèdit dels periodistes. Arribada ja la justificació fisiològica o, simplement, el pur cansament de respondre, m’aixecaria i amb absoluta despreocupació donaria per finalitzat l’acte que, sense cap mena de dubte, seria curt: “Companys, si em disculpeu. Ha estat un plaer atendre-us, però ara em reclamen ineludibles obligacions al lavabo...”.